S.A.C: Seu Amateur de Cultura

SAC tanca les seves portes!

2008-06-02T12:00:00.000-07:00

Degut a l'acabament de l'assignatura de periodisme especialitzat en Cultura, el SAC, tanca les seves portes. M'agradaria agrair tots els que heu comentat els posts, doncs jo no he estat molt prolífic amb els meus comentaris, però que sabeu que us he llegit bastant. Moltes gràcies i fins un altre, fins que ens facin crear un altre blog d'aquests!! Aquest darrer post és per acomiadar el SAC i també per arribar a la simbòlica dada dels 30 posts! Vinga senyors i senyores bon estiu i fins el curs que vinent!

Recomanació: una molt bona cançó per acabar el mes!

2008-05-30T22:00:00.000-07:00

Casteller Universitaris

2008-05-26T21:00:00.000-07:00

Les colles castelleres universitàries dels països catalans estan organitzades en un col·lectiu del qual en formen part els Xoriguers de la UdG, els Arreplegats de la Zona Universitària, els Ganàpies de la UAB, els Marracos de la Universitat de Lleida, els Emboirats de la Universitat de Vic i els Gambirots de la Universitat de les Illes Balears. Val a dir, però, que els Emboirats i els Gambirots funcionen només a nivell administratiu i esperen formar un nou grup de gent disposada a fer castells.

Pel fet de ser estudiants universitaris tots integrants de les colles són adults. Això comporta una major dificultat a l’hora d’aixecar els castells i suposa certes limitacions pel que fa l’alçada dels mateixos, ja que el pom (els tres pisos superiors) acumula molt de pes. D’aquesta manera els castells no són tant espectaculars com els d’una agrupació on també hi hagi nens i adolescents, però l’esperit de superació dels integrants de les colles universitàries els porta a assolir nous reptes. A més, els castellers universitaris no actuen en el context casteller ortodox; no participen ni en diades del calendari tradicional ni amb d’altres agrupacions no relacionades amb el món estudiantil.

Dos cops a l’any, a l’hivern i a la primavera, cada colla universitària organitza una diada castellera en la qual es conviden d’altres agrupacions integrants del col·lectiu. En aquestes jornades, a part de l’actuació dels castellers també es realitzen altres activitats com ara: dinars o sopars populars, balls, jocs...

Generalment per a formar part d’una d’aquestes colles universitàries sols cal estar vinculat al context universitari d’alguna manera, és a dir que estan dirigides a estudiants, professorat i personal del PAS. Malgrat això, algunes d’elles en restringeixen l’accés a persones relacionades directament amb la universitat que les acull.

Les colles universitàries presenten un avantatge i un desavantatge per la seva naturalesa. La majoria dels membres de les colles, un cop acaben la seva etapa universitària deixen les colles. Això provoca un problema en el fet d’assolir uns mínims de tècnica en uns grups en constant renovació. Però alhora aporta un gran dinamisme, vitalitat i noves idees per al funcionament d’aquests grups. També s’acostuma a crear una il·lusió en el si de les diferents colles pel fet d’assolir els objectius que els membres anteriors han aconseguit. Com a element destacable cal dir que algunes d’aquestes colles com els Marracos o els Xoriguers, editen les seves pròpies revistes.

Val a dir, com a dada d’interès que els integrants de la majoria de colles castelleres universitàries reben crèdits de lliure elecció per la tasca que desenvolupen i pel fet de fer un patrocini de la cultura catalana.

La colla castellera dels Ganàpies és la colla universitària castellera més antiga. Oficialment es va formar durant el curs 1994-1995, però els seus orígens es remunten més enllà. Durant el curs 1992-1993, un grup d’estudiants de Ciències Ambientals va començar a assajar castells sota el nom de colla “l’Anxaneta”. Mes endavant van canviar el nom per “Uabets” i “Bordegots de la UAB”. Des de la formació de l’agrupació s’han anat afegint a la colla estudiants de d’altres carreres i finalment personal docent i no docent de la universitat. Els Ganàpies acostumen a actuar en festes de les diverses facultats i també en d’altres mobilitzacions puntuals dins del context de l’autònoma. Per a qui estigui interessat actuen els dimarts als jardins que hi ha entre socials i ciències i els dijous a lletres de 13.30 a 15.00.

Els Arreplegats de la Zona Universitaria són una agrupació castellera fundada l’any 1995. Es tracta de la segona colla en antiguitat i des dels primers moments va apostar per fer castells complets, sempre amb acotxador i enxeneta. Destaca a nivell d’anècdota el fet que el color verd de la seva camisa fou escollit en relació al color de la línia de metro que arriba fins a la Zona Universitària. El castell màxim assolit per ells ha estat el cinc de set. Actualment el seu president és Pere Saguer i la cap de colla Aina Mallol.

La colla dels xoriguers és un projecte creat el 1998 pels mateixos estudiants i ha anat creixent al llarg dels anys. El color de la camisa és el blau elèctric i fins a dia d’avui la màxima fita ha estat un tres de set descarregat durant la temporada 2006-2007. La seva revista es diu Anxoveta, creada el 1999 i pot arribar a la quarantena de pàgines. A part de les diades, els Xoriguers organitzen nombrosos actes com la setmana xoriguera, on es donen a conèixer a la resta d’estudiant; actuacions per les facultats i la ciutat de Girona; assajos amb altres colles castelleres i un viatge fora de Catalunya. Un cop l’any fan un viatge fora de Catalunya com Còrdova, Galícia, Polònia i Perpinyà entre d’altres.

Els Marracos són la colla castellera de la Universitat de Lleida. Tot i que la majoria dels castellers són de la mateixa universitat no és necessari que siguin de la UdL. Assagen els dimecres a les 20:30 al Claustre de la Pensativa del Rectorat. (a l’hivern assagen al local dels castellers de Lleida). El nom de Marraco prové del nom del bestiari de la ciutat de Lleida i n'és un element típic de les festes de la ciutat. La colla va néixer oficialment un 5 d'Abril de l'any 2001, data en què van fer la primera actuació amb els seus padrins, els Xoriguers de la UDG. El color de la seva camisa és el gris, perquè és el que més recorda al fenomen meteorològic típic de la ciutat: la boira. 4 Dracs és la revista de la colla on tots els marracos hi tenen un lloc per dir-hi la seva, tot i que només n’han sortit quatre exemplars.

Els Emboirats de Vic i els Gambirots de les Illes Balears, són dos altres colles universitàries que han tingut un bagatge important arreu dels països catalans. Malgrat això i degut al desavantatge que anteriorment apuntàvem, el fet de renovar-se constantment les va perjudicar fins al fet de dissoldre’s i funcionar sols administrativament. Algun dia, però, esperem que tornin a funcionar per tal de mantenir viva una tradició i acostar-la a les persones que per motius geogràfics o simplement per desconeixença no la han tingut mai a prop.

Figurants

2008-05-08T12:00:00.000-07:00

L’altre dia es va celebrar una conferencia a la Sala de Graus, se’ns havia dit que s’hi realitzaria una xerrada amb unes germanes belgues. Com que la informació ens la van passar en una classe de periodisme cultural, tots hi vam anar proposats a descobrir sobre quin aspecte relacionat amb la cultura ens parlarien aquelles dues germanes. Va resultar però, que ni la xerrada era de cultura, ni les germanes belgues i que tampoc hi havia cap mena de relació amb l’assignatura des de la qual se’ns havia proposat l’assistència. La xerrada tractava sobre l’Agencia Europa i la tasca de les germanes Gazzo com a periodistes en aquesta empresa fundada pel seu pare. Des de fa 40 anys les Gazzo treballen en l’agència que es centra en la informació burocràtica i de caire polític que es genera en el context de la Unió Europea.

La conferència, que hagués estat més adient per a un estudiant de política, només va tenir un parell d’al·licients, la simpatia de les germanes en explicar detalls pràctics de la professió de periodista i la intèrpret que traduïa de l’italià al castellà que era realment bonica. Vam assistir doncs a mode de figurants en una conferència de caire polític que no e podia relacionar amb la cultura de cap manera, potser només amb una cosa, amb l’esperit crític que va despertar entre els alumnes que hi van acudir.

Els afusellaments del 3 de Maig

2008-05-03T22:00:00.000-07:00

Fa 200 anys, a Madrid es van revelar contra la ocupació Francesa. Ho recorda aquest quadre de Goya, que per la seva importància es present en l’imaginari col·lectiu. Avui s’ha dit que és la primera manifestació de l’esperit nacional, així doncs el rei d’Espanya ja li ha penjat una altre etiqueta al quadre. Una etiqueta que esperem que no desvirtuï la vàlua històrica del l’obra pel fet de mostrar una imatge d’uns fets sagnants del passat i que no es converteixi en un estendard del nacionalisme espanyol que en desvirtuï la seva importància i bellesa.

Cadascú a la seva

2008-05-01T17:00:00.000-07:00

Sembla mentida, però prenent un mateix tema com a capçalera: la cultura, els diversos blogs de periodisme cultural han anat prenent un tarannà especial. Això és degut a l’ampli conjunt d’ítems que s’apleguen i es relacionen amb la cultura i alhora per que aquests espais s’han convertit també en un reflex de l’esperit i els gustos de tots els alumnes. Els diversos blogs són un contenidor d’informacions diverses: de cinema, música, teatre, literatura, art, fotografia, curiositats... de les quals es desprèn la visió personal dels seus autors. Segurament hi ha blogs de d’altres persones molt més acurats o especialitzats, però a través d’aquestes peculiars finestres es poden descobrir la manera com diverses persones es miren el món!

1.- Retalls de Cultura de l’Alba, és un compendi de tot una mica. Malgrat això, d’entrada, observem la seva predilecció per el setè art en un calendari d’estrenes cinematogràfiques. M’agrada com es mira les coses de manera meticulosa però amb un tractament fresc i alhora audaç. Amb l’Alba podem conèixer una cultura que va des de les coses petites fins a les grans amb la seva peculiar visió de la realitat.

2.- La Mayu tracta tots els temes oferint una mica de tot als seus lectors. Tot i això, veiem la seva predilecció pel fet de moure’s i d’entrar en contacte amb la cultura de primera mà en el fet de la seva àmplia cobertura d’exposicions. Una cobertura en la que destaca la seva passió per mostres de fotografia que s’associa amb les acurades instantànies que penja al blog per il·lustrar als seus textos.

3.- La Gemma presenta una selecció de continguts que em recorda a la de l’Alba, una tria de temes peculiars per les seves característiques, en els que s’exposa clarament el seu tarannà. A Ars longa vita brevis, s’hi pot trobar la gran cultura; el cinema, les lletres, el teatre... que són mirats amb uns ulls que es fixen en les petites coses en els detalls, en una perspectiva diferent i que sorprèn.

4.- Amb en Víctor podem conèixer grans aspectes de la cultura junt amb notícies o fets sorprenents que són comentats amb la seva peculiar visió del món. És un blog dedicat a la reflexió en el que el seu autor planteja grans dilemes i qüestions. Fuig dels tòpics i no es queda amb el que és superficial, hi adjunta una bona dosi d’opinions i pensaments que el fan força dens però alhora molt complet mostrant-nos la seva peculiar opinió vers el panorama cultural.

5.- Finalment, destacarem el blog de l’Eduard, Eufemismes amb K. El seu autor sent també una clara predilecció per el cinema. Alhora té la curiosa capacitat de reflexionar sobre totes les coses, des dels grans aconteixements com els Oscars fins a les mes petites com una polèmica sobre un Club de Patí local.

20 de Abril

2008-04-20T12:00:00.000-07:00

Avui, 20 d’Abril, toca un homenatge a Celtas Cortos, aquest grup és un conjunt musical fundat a Valladolid a mitjans de la dècada dels 80 reconegut pel seu particular estil rock celta i lletres combatives però alhora romàntiques. Destaca la veu característica del cantant Jesús Hernández Cifuentes. Amb el pas del temps, l’estil del grup ha incorporat influències d’altres músiques com el metall, l’ska, el flamenc, el son cubano, o fins i tot el tecno.

El nom del grup ve d’una coneguda marca de cigarrets sense filtre dels quals se n’evidencià la relació en la tipografia del logotip del grup i en la portada del seu primer disc. Avui, 20 d’Abril, fem un homenatge al tema que porta aquest mateix nom.

Qui és Risto Mejide?

2008-04-16T20:00:00.000-07:00

Risto Mejide, és un director creatiu publicitari que entre d’altres coses és professor d’un postgrau a la Universitat Pompeu Fabra, jurat d’Operación Triunfo, escriptor...

Risto Mejide, és un “producte” televisiu. Un personatge que malgrat haver fet grans campanyes publicitàries com la de d’Ikea “Benvinguts a la República Independent de casa meva” serà recordat com a l’ogre del jurat d’OT. És un home que diu les coses clares i sense cap mena d’embuts, tot i que a vegades les seves opinions pequen d’irrespectuoses i mancades de tacte. Per la seva transparència en els seus judicis s’ha convertit en un personatge que serà recordat durant molts anys per l’inconscient col·lectiu, i és que Risto és un dels factors per els quals Operación Triunfo no s’hagi convertit en Operación Fracaso. La seva acidesa i sinceritat, atrauen, i encara que als fans dels cantants prefabricats que surten de “l’Acadèmia OT” els comentaris de Mejide, malgrat que puguin semblar d’allò més desagradables als fans dels triumfitos, a la resta, als que OT, ni els ve ni els va, els hi agraden. I es que Risto, és una veu crítica dins la carrincloneria d’un programa que sembla fet per haver-se emès 20 anys enrere. És l’únic toc fresc i sagaç que provoca somriures i fins i tot rialles en un espai en que només hi ha lloc per al patetisme d’uns aspirants a cantants que només es quedaran en això, en aspirants. És l’únic que s’atreveix a criticar l’organització, la producció en sèrie d’artistes i tot el que OT té al darrere. Tot això semblaria contraproduent per OT, si no fos perquè Risto, com ja s’ha dit, és un atractiu més de les gales del programa, protagonitza alguns dels vídeos més vistos del YouTube i ja sigui negatiu o no és un producte promocional més d’OT que ajuda a inflar les arques de Gestmusic.

Així doncs, sembla ser que mentre OT segueixi endavant, Mejide continuarà apareixent en condició de jurat, el que sempre quedarà en l’enigma és si el seu paper és fingit i pactat prèviament amb Gestmusic, si es un personatge creat per a donar-se autobombo, si realment és així... és i serà un personatge enigmàtic amb una llengua esmolada que diverteix a un sector de l’audiència i enutja a l’altre, però que garanteix uns resultats segurs: la pervivència d’un programa el format del qual no presenta innovacions edició rere edició i en el que les novetats s’han d’introduir a través de la sagacitat d’alguns dels seus jurats.

96 anys de l'enfonsament del Titanic

2008-04-15T02:00:00.000-07:00

Tothom n'ha vist la pel·lícula i n'ha sentit a parlar, el Titanic, el vaixell més luxós de la història es va enfonsar un 15 d’abril fa 96 anys. És un altre exemple de l’ostentació i supèrbia de la que sovint fem gala els éssers humans. Una bombonera de luxe que es deia que era insubmergible i fins i tot es diu que al casc hi havia una inscripció que deia “Ni Dèu pot enfonsar-lo”. Dèu, potser no, però un iceberg ho va fer i la poca previsió de bots salvavides va provocar unes 1.500 morts, de les quals el 50% eren de la tercera classe. Els diners, com en molts altres casos, van salvar la vida dels passatgers de primera que foren alguns dels 711 embarcats en uns bots salvavides que tenien capacitat per a 1.100 persones. La gent de primera, però, va voler seguir mantenint el seu rang de VIP’s fins i tot en els bots i pel fet de no anar massa amples aquests van quedar massa buits. Tot i això, val a dir que l’enfonsament del Titanic va provocar la instauració d’algunes mesures de seguretat vigents fins a l’actualitat que han evitat i continuaran evitant molts desastres en la ruta del vell continent cap a Amèrica.

Cal pagar tant per a l’art si hi ha còpies tant bones?

2008-04-12T22:00:00.000-07:00

Avui en dia es paguen barbaritats per a obres artístiques, quantitats tant elevades que podrien avituallar en aliments bastants països del tercer món durant força temps. Per exemple, pel Noi amb pipa de l’època rosa de Picasso, es van pagar 77,5 milions d’euros que vindrien a ser gairebé 13.000 milions de les antigues pessetes. L’art ha adoptat una nova concepció que va més enllà de la seva bellesa artística o de la seva rellevància històrica, s’ha convertit en una eina mercantil afavorida per l’especulació. Moltes fortunes de gent que té tants diners que no els gastarien ni en sis vides es reforcen amb la compra de patrimoni artístic, doncs es tracta d’una de les inversions possibles més segures i que de ven segur no perdrà mai el seu valor inicial. Tot i això, a títol personal, em sembla vergonyós que algú pagui 77,5 milions d’euros per a una tela ja sigui de Picasso, Monet, Van Gogh o de Warhol. És una xifra d’escàndol que només de sentir fa venir esgarrifances, amb aquest capital es podrien arreglar molts problemes que de ven segur deixarien una satisfacció molt més plena que no pas el fet d’exhibir un Picasso en un menjador (o al lavabo com fan alguns altres).

Actualment degut a les noves tecnologies es realitzen còpies d’allò més aconseguides. D’acord que es perden alguns detalls tant estilístics com romàntics però si fa no fa reprodueixen gairebé de manera exacte l’original. Recordo, per exemple la Venus de Botticelli, de la que vaig veure a la Galeria Uffizi a la còpia que vaig observar minuts desprès a la botiga de la mateixa pinacoteca hi havia diferències, de ben segur, però jo, o el meu poc ull artístic no les van observar. Caldria doncs que la gent que té tant de poder es privés d’alguns d’aquests “capritxos” exorbitants, comprés de tant en tant alguna còpia, i invertís els diners pensats per a comprar un Miró, un Dalí o un Mondrian en el benestar global dels que no han nascut tant afavorits per el toc del diners.

Dubai i la glovalització cultural

2008-04-08T16:45:00.000-07:00

L’any passat es va firmar un acord de mil milions d’euros amb Dubai per convertir Abu Dhabi amb el centre cultural i turístic de la zona petrolera del golf Pèrsic. Aquest acord fou signat entre el ministre francès de cultura, Renaud Donnedieu i el cap del Departament de Turisme d’Abu Dhabi el sultà bin Tahnum Al Nahiyan. El contracte estipula la construcció d’una nova seu del Louvre en un luxós hotel de la capital dels Emirats.

Aquesta seu, es construirà a l’illa Al Saadiyat, a uns 500 metres de la capital dels Emirats Àrabs Units i les obres finalitzaran al 2012. L’edifici tindrà uns 24.000 metres quadrats i portarà la firma de l’arquitecte Jean Nouvel. Al costat d’aquest museu les autoritats d’Abu Dhabi esperen construir a Saadiyat, un complex d’hotels, residencies i centres culturals, entre ells una òpera, teatres i d’altres museus.

L’acord amb una vigència de 30 anys, permet utilitzar comercialment el nom de Louvre durant aquest període, de la mateixa manera que es cediran diverses obres a aquesta nova “sucursal” de l’art. El fons pictòric cedit serà d’unes 300 obres permanentment que seran cedides en períodes de dos mesos a dos anys. Les autoritats de l’emirat pagaran uns 400 milions d’euros sols per utilitzar el nom del Louvre.

Aquest és un exemple de la globalització cultural, cada vegada més s’és més conscient dels valors mercantilistes de les obres d’art i del rendiment que se’n pot extreure. Aquesta concepció s’aproxima a l’expol·li que Napoleó o els britànics van fer a cultures com l’egípcia, la mesopotàmica o la grega, ara, però, es fa pagant i de manera reversible. Si es repeteixen accions com les del Louvre II, poden passar varies coses, que l’art deixi de ser apreciat per les seves característiques plàstiques i passi a ser una eina mercantil, que s’apreciï per el seu cost o poder de convocatòria de masses, o fins i tot que es globalitzi fins a un punt que les diferències que allunyen les obres d’art de les diverses cultures es facin cada cop més petites fins a crear productes uniformes que no presentin cap mena de divergències entre elles i que per tant perdin tot atractiu i poder d’atracció.

Els ous de Fabergé i l'encariment de l'art

2008-04-07T15:00:00.000-07:00

L’art el trobem en mans de grans museus o a les de col·leccionistes importants que inverteixen en aquest valor a l’alça. Tot i això, i des de fa uns quants anys l’art s’està encarint de manera important. Això és degut a la publicitat mediàtica que es fa d’alguns artistes com també al fet que els museus, al adquirir productes per a exposar-los, redueixen el mercat d’art dirigit a mans privades de manera que al limitar l’oferta la demanda puja i en conseqüència també ho fa el preu.

Pensant sobre aquest tema és pot posar l’exemple dels Ous de Fabergé. Aquests ous són 57 joies creades per Peter Carl Fabergé pels tsars de Rússia entre els anys 1885 i 1917. La tradició va començar al 1885, quan durant la Pasqua, setmana molt important per l’església ortodoxa russa, l’emperador Alexandre III en va fer dissenyar a Fabergé un ou que contingués una sorpresa dins per a regalar a la seva dona. L’ou va recordar a l’emperadriu la seva pàtria (Alemanya), on hi ha una gran tradició en fer aquest tipus de presents. Tal fou l’alegria de la tsarina, que la tradició es va instaurar per a seguir-la cada any creant ous per la Pasqua i per a d’altres moments emblemàtics com la coronació dels tsars...

D’aquestes impressionants joies se’n van fer 57 de les quals se’n conserven 44. Un ou de Fabergé és símbol d’ostentació, no té cap tipus d’utilitat doncs no està concebut per a desenvolupar cap tasca. En la Rússia dels tsars, els ous de Fabergé eren un símbol de poder i de distinció. Actualment els ous de Fabergé en general tenen un preu que no baixa del milió de dòlars i alguns d’ells superen els vuit milions de dòlars. Aquests elevats preus estan fixats per la gran quantitat de pedres precioses que porten encastades, però també perquè hi ha gent que frisa per tenir una d’aquestes joies i estaria disposada a pagar barbaritats per aconseguir-ne una.

Des d’un govern diria que no es pot fer res per evitar l’encariment de l’art, doncs tot i que els museus provoquen aquesta perversió, que les obres artístiques puguin de preu, és un efecte secundari que hem d’assumir, doncs és la millor manera per la qual tothom pugui gaudir d’unes determinades obres. La gent de classe mitjana mai comprarà un ou de Fabergé, un Picasso, un Monet o un Caravaggio, però amb els museus, acceptant aquest pervers efecte, els podran veure pel mòdic preu d’una entrada. El que sí s’ha d’evitar és especular amb l’art, que aquest adquireixi un valor que no té, ja que si es cau en aquest vici pot passar com en l’especulació immobiliària o bursatil, beneficiar uns pocs en un joc de compra venda molt estudiat desprestigiant el valor estètic de l’art i convertint-lo en una mercaderia, més cara sí, però una mercaderia com ho podria ser un carregament de farina o blat.

El juego de tu vida & Reality Show

2008-04-04T17:00:00.000-07:00

El passat dimarts es va estrenar el programa: El juego de tu vida, el nou reality de Telecinco presentat per la itinerant Emma García. L’espai ha obtingut un 29,5% del share aconseguint la millor estrena de l’any. El programa presenta similituds amb el ja famós Diario de Patricia, però s’hi suma l’alicient que a més de revelar els draps bruts de casa seva, els protagonistes cobren per a fer-ho.

El concursant està connectat a un polígraf i ha de passar un seguit de nivells de preguntes, cadascun dels quals incideix en aspectes més íntims de la seva vida. S’hi diuen la veritat poden arribar a obtenir 100.000 euros, si menteixen marxen a casa amb la possibilitat d’haver destrossat el seu matrimoni, la seva carrera o haver renyit amb la família. Aquest és el preu de 15 minuts de fama, del morbo i la carronya.

Telecinco semblava que escapava de la tele-escombraria però emetent reality’s com aquest degrada de nou la seva programació nocturna que compta amb espais com: La Noria o El Ventilador, ombres d’antics formats que han estat camuflades sota d’altres noms. El que sorprèn és que hi hagi gent que es vulgui prestar una violació tant ferotge de la seva intimitat. A mode de reflexió, escolteu aquesta cançó d’Ska-p, una crítica dels reality’s, cal despertar consciències contra la tele-escombraria!

La Movida madrilenya arriba a Mònaco

2008-04-01T12:00:00.000-07:00

Tot va començar fa uns mesos quan a El Deseo, la productora de Pedro Almodóvar, es va rebre una trucada del palau de Mònaco i el manxego va acceptar la proposta immediatament. “A Alberto de Monaco no se li pot dir que no” va declarar fa uns mesos el director.

D’aquesta manera, el passat dissabte, Almodóvar, Bibiana Fernández, Alaska i d’altres personalitats van assistir al Ball de la Rosa d’enguany desfilant per la catifa roja de l’entrada de l’Sporting Montecarlo.

La família Grimaldi va assistir-hi per complet amb l’excepció d’Estefania de Monaco. La reialesa del petit principat va poder gaudir d’una vetllada en la que es van rememorar les nits del Madrid dels anys 70 i 80. D’aquesta manera els monegascos van poder festejar moments del ball de la mà de travestis, actrius andrògines, un grup gòtic (Las Nancy’s Rubias)... Una vetllada que pel que es veu i es diu va ser moguda, doncs va acabar força més tard que en les passades ocasions i que per aqueta raó serà recordada.

Amb aquest mesura, alguns diuen que Alberto de Mònaco ha volgut reconciliar-se amb Espanya per l’actitud que va tenir en l’elecció de la ciutat olímpica de 2012, quan va fer unes preguntes sobre el terrorisme que no van ajudar a Madrid a aconseguir la candidatura. Això no ho sabrem mai, el que si quedaran són algunes instantànies insòlites de Rossy de Palma, Alaska o Bibiana Fernández envoltats de la reialesa. Personatges transgressors contra la vetusta reialesa d’aquest petit país.

Cometas en el Cielo, un drama de l’Afganistán

2008-03-29T22:00:00.000-07:00

Cometas en el Cielo, és una novel·la de l’afgano-americà Khaled Hosseni. Al 2005 va ser un dels llibres més venuts del any als EUA. La història es centra la manera com Amir, un noi que va deixar Afganistan molts anys enrere, torna per descobrir que el seu millor amic, Hassan, està mort i que el seu fill necessita ajuda per escapar dels talibans.

Cometas en el Cielo, no és una pel·lícula pretensiosa. Va ser gravada al desert frontera xinesa amb l’Afganistan, concretament a l’extrem sud oest de la provincia de Xinjiang, territori que limita 70 quilometres amb el país de tradició musulmana. El film narra una història dramàtica explicant primer la connexió entre Amir i Hassan durant la infantesa i la manera com la relació es trenca. En aquest període s’expressa la relació d’amistat entre els nois en el context històric de l’Afganistan dels anys setanta abans de l’invasió soviètica. A partir d’aquest fet Amir es distancia dels seus orígens i es trasllada als Estats Units, on viu una amplia comunitat d’afganesos mantenint un cert contacte per a no perdre les arrels. Amir però prendrà una decisió important, un cop casat i amb el seu primer llibre publicat, haurà de tornar a l’Afganistan, un país que ja no coneix, per a recuperar el fill del seu amic del a infància.

La pel·lícula és interessant per la visió parcial que ens ofereix dels conflictes que ha viscut el país musulmà. Per a salvar al fill del seu amic Amir torna a les seves arrels, a un país que ha patit tants canvis que li és desconegut. L’Afganistan que recorda el protagonista és un país amb unes clares diferències però que malgrat això les afrontava amb una convivència pacífica. Hi havia arbres al carrer, estels al cel... Ara però tot això s’ha esvaït i la repressió dels russos i després dels talibans ha esborrat tot rastre de decència i justícia al país sembrant-hi la por i l’odi. Amir, però, a diferència del que havia fet en alguna situació anterior, planta cara al problema que se li presenta i recupera al fill del seu amic.

La pel·lícula presenta una bona banda sonora, d’Alberto Iglesias, que fou nominat als oscars per aquesta música. Tot i ser una bona història amb els seus moments de dramatisme i d’aventura, en alguns punts esdevé una mica massa lenta, potser per no oblidar cap dels aspectes del llibre adaptat i no destrossar l’obra de Hosseni.

Azcona deixa orfe el cinema espanyol

2008-03-26T18:00:00.000-07:00

(Síntesi traduïda de la notícia publicada avui a “El País ”) El guionista de cinema Rafael Azcona va morir el passat dilluns als 81 anys. El cineasta patia un càncer de pulmó. Azcona va ser el creador d’algunes de les pel·lícules més destacades dels darrers 50 anys en el cinema espanyol: El verdugo, Belle Epoque o La lengua de las mariposas, són algunes de les seves obres de més renom.

Rafael Azcona va néixer a Logroño el 24 d’octubre de 1926. Va començar la seva carrera com a novel·lista fins que al 1959 va entrar al cinema adaptant per a la gran pantalla, a mode de col·laboració, la novel·la El pisito. No va ser però fins a 1961 que va signar el seu primer guió propi, Plácido sota la direcció de Berlanga.

Durant la seva carrera va treballar amb Saura, Berlanga o Trueba o José Luís Garcia Sánchez en diverses ocasions, de la mateixa manera que també va publicar alguns llibres. Com a èxits importants de la seva carrera cal destacar els sis goyas que ha obtingut i d’altres premis relacionats amb el món del setè art.

L’Acadèmia del Cinema i d’altres personalitats han expressat la gran pèrdua que suposa la mort del guionista, doncs amb ell desapareix un gran professional que destacava per la seva rigorositat en el treball.

--------------------------------------------------------------------

El país realitza en l’edició d’avui dia 26 de març un homenatge cap a Rafael Azcona en la seva secció de cultura. El diari a mode de reconeixement dedica una extensa notícia a repassar la carrera del guionista i desprès dedica la resta de la secció a escrits d’algunes personalitats del món de les arts (directors, escriptors i actors) que elogien la carrera del cineasta.

Azcona era un home que vivia exclusivament per al seu treball. Era un personatge fora del comú; es negava a aparèixer en públic, a concedir entrevistes, a anar a estrenes, sortir a les fotografies de grup i a tots els rituals que es desprenen del món del cine. Sembla ser que era un home molt respectat per la seva capacitat d’inventiva, però malgrat l’èxit de les seves obres, el fet de que la crítica l’apreciés i que anar al cine per a veure una pel·lícula seva era sortir-ne satisfet, aquest home era un treballador senzill i discret, que va voler defugir del reconeixement del a seva trajectòria en vida per algun motiu. Potser per preservar la seva vida personal, potser sols erra tímid. Azcona, però ha tingut avui el seu reconeixement, tota una vida plasmada als espais de la majoria de mitjans que l’han acomiadat amb tots els honors reservats per a algú del seu talent.

La processó del Silenci

2008-03-20T18:00:00.000-07:00

La processó del Silenci és un dels actes més espectaculars de la Setmana Santa andalusa. El Dimecres Sant, a La Roda, treuen el pas de Jesús Nazareno, l’únic que surt en dues ocasions durant la Pascua. Cap a les dotze de la nit la gent s’aplega davant de la porta de l’església de Santa Ana per esperar la sortida del Crist. Aquest és cridat pels romans i s’inicia la processó en complet silenci, només interrompuda per les saetes i la música de l’orquestra.

Els habitants del poble acostumen a seguir la processó en complet silenci, apagant els llums de casa seva i evitant els aires de celebració que es viuen els altres dies. Hi ha qui realitza el recorregut que fa el pas descalç, d’altres arrossegant cadenes... fins arribar al cementiri del poble i tornar cap a l’església. A La Roda, hi ha un gran fervor religiós i això provoca que la gent al llarg de l’any vagi acumulant penitències que s’autoimposen per pal·liar els seus pecats, Dimecres Sant és el dia per eximir-les.

Aquestes penitències poden ser com ja s’ha dit; anar descalç un determinat nombre de vegades fins al cementiri, rondar amb una creu de fusta pel poble, arrossegar cadenes o fins i tot autoflagelar-se. Els penitents aquell dia van únicament amb una túnica fosca i un cinturó i amb l’antifaç sense el recobriment de cartró (capirote) a sota. Semblen botxins de pel·lícula que envaeixen el poble, mentre que els no participen en la processó queden recollits a casa reflexionant. Certament algunes tradicions són curioses i sorprèn el rigor i la celeritat amb la que es realitzen actes que a moltes vegades podrien semblar extremistes per a un sector de la societat.

Kika i els Reality Show's

2008-03-17T18:00:00.000-07:00

Kika és una maquilladora amb un optimisme a proba de catàstrofes. Ingènua, positiva i sense perjudicis, sensible i contemporània. Viu amb un fotògraf, Ramón i juntament amb el seu padrastre Nicolai formen un peculiar triangle.

Kika i Ramón s’estimen però no es comuniquen. Ramón parla poc i viu obsessionat pel suïcidi de la seva mare, que va succeir en circumstàncies fosques.

La antagonista de Kika és Andrea “Caracortada”, directora-reportera d’un peculiar reality show titulat “Lo peor del dia”. El programa emet ferotges exclusives amb imatges esfereïdores sense cap tipus de límit moral, ideològic o estètic. La vida de Kika i Andrea conflueixen arrel d’una violació i arran d’aquest fet Caracortada descobrirà els assumptes més amagats que envolten el triangle Kika-Ramón-Nicolai.

Almodóvar fa en aquesta pel·lícula una crítica als reality shows exagerant-ne el sensacionalisme fins a punts exacerbats als que podríem arribar sense un cert control ètic. Caracortada, representa una periodista que faria el que fos per aconseguir audiència, que no es fixa cap mena de límit i que modifica la realitat de manera aleatòria segons els seus interessos. El programa d’Andrea és una barreja del Tomate i de Gente barrejant notícies tràgiques amb una presentació estranya i sensacionalista que ralla el grotesc. Esperem doncs que no hi arribin a haver programes d’aquest tipus amb periodistes tant àvids de protagonisme que es salten tots els convencionalismes ètics.

Castell de Palafolls, domini màgic senyor del castell

2008-03-15T16:30:00.000-07:00

El Castell de Palafolls és un altre part del patrimoni dels pobles de l’alt Maresme. És un dels exemples més bons d’un castell medieval. Durant els segles XII fins al XVI va presentar una importància rellevant dins del context català. El seu estat de conservació es força dolent, però darrerament s’hi estan realitzant excavacions, de la mateixa manera que hi ha un projecte per habilitar-lo per a visites de públic.

Les restes són visibles des de gran part dels pobles del voltant: Tordera, Palafolls, Blanes, Malgrat i Sant Genís. El castell és el resultat d’un conjunt de reformes i ampliacions al voltant d’una primitiva construcció que es produïren des del segle XI fins al XIV. Presenta una planta allargada força complexa, dividia entre la part sobirana i la jussana (inferior). El recinte sobirà és de planta poligonal i es troba a l’extrem sud-est de la construcció. D’aquesta zona i destaca un gran saló amb una finestra amb vistes al pla de Palafolls, una cisterna coberta amb volta de canó i la capella, restaurada modernament. El recinte jussà, al nord, s’han trobat les restes més antigues. Hi ha una sèrie d’àmbients disposats en forma d’angle al voltant d’un espai descobert.

Els senyors que ocuparen successivament el castell van anar erigint torres de guaita com la que hi ha al turó de Montagut (215 m.) o al turó del Castell de Malgrat (72 m.) per tenir un major control de la via marítima i per vigilar el camí ral que venia de Barcelona per la costa.

El patrimoni amagat de Malgrat de Mar

2008-03-14T18:00:00.000-07:00

La muntanya més alta de Malgrat de Mar és el turó d’en Serra, una muntanya de 193 metres des de la qual s’observen les poblacions de Santa Susana, Malgrat de Mar, Tordera, Palafolls, Blanes i Lloret de Mar. A través dels seus camins podem observar velles vistes de Malgrat i endinsar-nos en el passat d’aquesta vila.

Al vessant sud est del turó hi trobem la masia de Can Palomeres, datada del segle XIII, que s’ha enrunat per l’abandó i per la falta de conservació del patrimoni. Aquest mas va ser al 1909 el centre de la curta activitat minera que va viure Malgrat. Pels voltants de la casa es van excavar al turó diverses mines, moltes de les quals encara estan obertes.

Hi ha un total de 18 mines que van ser explotades fins al 1914 per una companyia francesa que n’extreia el ferro. Degut a les característiques geogràfiques de Malgrat, i a la dificultat de emplaçar-hi un port, es va decidir crear un sistema amb vagonetes que baixava de la muntanya i s’endinsava al mar. Les vagonetes passaven 500 metres per sobre l’aigua fins arribar a una plataforma anomenada la Pilona, on el material era carregat als vaixells. La Pilona encara treu el cap i tot i que està una mica deteriorada es visible quan es mira al mar des de Malgrat.

La majoria de les mines estan obertes i s’hi pot treure el cap amb precaució, però estan plenes de brutícia i en alguns punts acusen el deteriorament. Alguns veïns de Malgrat, reclamen des de fa temps que es creï un museu a les restes “salvables” de la masia, que s’adeqüin les mines per a ser visitades i que s’instal·lin panells informatius amb indicacions sobre el conjunt.

Babelia, el suplement cultural del País

2008-03-12T11:50:00.000-07:00

El suplement Babelia de El País presenta una estructura idèntica a la web del diari, per aquesta raó es integrat dins del mateix enllaç per a reafirmar la identitat corporativa del mateix.

Al accedir-hi ens trobem primer una capçalera a partir de la qual ens podem redireccionar a qualsevol altre secció de la versió online del diari. A continuació hi ha la capçalera del propi suplement on s’aprecien a mode de destacats les notícies culturals més recents en el temps. Entre aquest dos elements trobem la opció d’accedir a una nova pàgina amb informació musical, a un altre enllaç de cine dins de la mateixa web o a observar la cartellera de cinema.

A continuació els continguts s’organitzen en diverses seccions: setmana, narrativa i assaig i art. En les seccions de música i cinema i trobem com és consegüent sols temes relacionats amb aquests camps. Al primer apartat s’hi inclouen fets ocorreguts durant la setmana passada, s’inclouen en aquest apartat degut a la seva encara vigència en el temps queden destacats a la part superior de la pàgina. En aquest apartat hi trobem notícies culturals no convencionals, que no es podrien classificar dins dels grups anteriorment acotats i que estarien més relacionades amb l’actualitat (comentaris que algú fa de les notícies o crítiques en forma de textos literaris a alguns aspectes de la societat).

A narrativa trobem tota la informació referent a llibres i als assaigs la d’aquest tipus de gènere. En aquest cas aquests dos destacats podrien ser presentats junts i especificant de quin gènere és cada obra presentada.

Finalment a art tornem a trobar una barreja de conceptes: exposicions, presentacions de llibres... Coma a opinió personal m’atreviria a dir que el suplement Babelia no està prou organitzat, seria més útil crear una capçalera dividia en diverses seccions a mode d’icones: Exposicions, Art, Música, Cinema, Llibres i Miscèlania (on s’inclourien els temes de difícil classificació o que fessin referència a diversos camps). D’aquesta manera podríem accedir d’una manera més acotada i ràpida als temes que ens interessen, doncs Babelia presenta una organització no suficientment clara.

Frikivisió

2008-03-12T10:00:00.000-07:00

El fenomen Freak ha envaït definitivament Eurovisió. Aquest festival creat al 1956 per triar la millor interpretació de cantants originaris dels països que formen la Unió de Radiodifusió Europea s’ha anat desvirtuant amb el temps. Ja feia anys el certamen s’havia convertit en un festival hortera i havia perdut tot el sentit competitiu que havia tingut anys enrere.

Des de fa temps, s’ha trobat una nova utilitat per a Eurovisió: ser un aparador dels Freaks. En trobem exemples amb l’actuació de Lordi, O’Zone, Las Ketchup, Alf Poyer... Sembla ser que com a mínim aquest any ens ho tornarem a passar bé amb la actuació de Rodolfo Chikilicuatre, un còmic del programa de Buenafuente, que representarà a España amb la seva cançó a quatre passos.

Aquest any es demostrarà que “Spain is Diferent” doncs per primera vegada s’ha votat lliurement a un candidat per al certamen amb el desig de posar de manifest el seu “cutrerisme”, de ridiculitzar un festival arcaic que ja no té sentit i que sols serveix per veure qui la fa més grossa. Així doncs a través de Chikilicuatre (si no li tallen les ales), a través d’un friki prefabricat, Espanya es riurà (per primer cop de manera volguda) d’aquest certamen amb més de 50 anys d’història que ja fa temps que ha perdut el sentit. Com a mínim aquest any tenen un bon gruix d’audiència garantida per veure al “cantant” en la seva interpretació de “Baila el Chiki-Chiki” que arrenca somriures a qui sigui pel fet de l’autocrítica suposa i per posar de manifest lo cafres que som en aquest país.

Kitsch i LaChapelle

2008-03-08T19:00:00.000-08:00

Kitsch és allò que recupera elements del passat per a traslladar-los a la actualitat a manera de contrast. Una cosa Kitsch és quelcom que va des de la innovació, per la combinació d’elements diversos, fins a lo “cutre” per considerar-se desfasat o passat de moda.

Des de la meva humil opinió personal; David LaChapelle és el fotògraf Kitsch per excel·lència. El seu estil és inconfusible i ha contribuït a modelar una nova identitat fotogràfica. Sovint juga amb colors molt pujats, reformula escenes típiques (Ex: El diluvi universal, L’últim sopar) i juga amb la fràgil combinació del glamour amb elements grotescos produint d’aquesta manera un impacte a la gent que aprecia el seu art. Malgrat això té una sensibilitat que fa que les seves fotografies restin presents a la ment de qui les ha observades.

LaChapelle s’inscriu dins del surrealisme de l’era digital. La barreja que fa de conceptes moderns amb elements i escenes tradicionals provoquen que la seva obra tingui una repercussió important per la seva gosadia, de la mateixa manera que crida l’atenció per la mescla de contrastos que observem en les seves fotos.

La denominació Kitsch, és una arma de doble fulla, per alguns quelcom Kitsch és una horterada que els repèl, d’altres en saben apreciar els contrastos, alguns els colors... No és doncs un element que agradi a les masses, però sovint, de la mateixa manera que en les obres de LaChapelle, el contrast produeix controvèrsia i aquesta fa que quelcom esdevingui conegut. Així doncs malgrat no ser un terme que agrada a tothom, tots sabem el que és i ho sabem diferenciar mínimament, de manera que Kitsch és un element que degut al contrast que proposa i les opinions que suscita s’ha convertit ja en un universal en la terminologia de l’art.

Estàtues humanes

2008-03-07T18:00:00.000-08:00

Les estàtues humanes han passat a ser des de fa temps un patrimoni cultural més de Barcelona i en concret de les rambla. Les rambles, per la seva centralitat en la distribució de la ciutat han esdevingut un lloc de passeig ideal per als nouvinguts a la ciutat, i per aquesta raó és l’indret de la ciutat comtal on més figures humanes es poden trobar.

Cal valorar el fet que els que desenvolupen aquestes tasques tenen vocació d’artistes i sovint provenen del món del teatre o del circ. Les estàtues humanes són un dels tòpics de les rambles, juntament amb la font de Canaletes i els quioscos d’animals (aquests darrers sembla que desapareixeran aviat). Val a dir que són patrimoni cultural perquè amb les seves “performances” ajuden a enriquir el patrimoni artístic de la ciutat.

Passejant per les rambles i al llarg dels anys, hem pogut observar l’especialització d’aquestes estàtues. Anys enrere s’hi trobaven sobretot personatges històrics/literaris com Cristòfol Colon o el don Quixot. Avui dia, l’increment del nombre d’estàtues (com a conseqüència de l’interès que desperten en els turistes) ha provocat una diversificació de figures des de les que van de temes fantàstics a les que recreen situacions quotidianes. Les estàtues treballen amb dos elements: un d’ells és el seu estaticisme, fet que juntament amb el vestuari les converteix en quelcom atractiu i l’altre és l’element còmic que es desperta quan se’ls hi llença una moneda i fan un moviment que arrenca els somriures dels vianants.

Està clar, que aquest tipus de cultura, aquest “teatre” no es comparable amb el que fan els actors professionals sobre un escenari, però el fet de presentar una interacció amb el seu públic i situar-se al carrer prop de tothom, són dos factors que dinamitzen l’art en la ciutat i l’apropen als ciutadans d’una manera planera i atractiva.

Darrerament les estàtues humanes estan proliferant força, fet que ha provocat que l’Ajuntament de Barcelona en restringeixi el nombre i en vigili la qualitat. Degut a la fama que han adoptat a Barcelona, aquest fenomen cultural s’ha propagat a d’altres ciutats d’Espanya i fins i tot a l’estranger.

Per qui no recordi aquestes figures aquí en teniu diversos exemples:

Banksy el controvertit graffitero de Bristol

2008-03-05T17:00:00.000-08:00

Bansky és el sobrenom amb el que es coneix a l’artista del graffiti més reconegut en els darrers anys. La seva identitat és una incògnita, encara que hi ha gent que afirma que aquest britànic podria respondre al nom de Robert Banks o Robin Banks. D’altres especulen que aquest intent de posar nom a l’artista podria haver sorgit d’una broma fonètica per la proximitat del nom propi amb els termes “robbing banks” (robant bancs, en anglès).

En definitiva, el misteri que envolta la identitat de Bansky no desllueix la càrrega crítica de la seva obra vers els convencionalismes del món occidental, com tampoc amaga els seus missatges políticament subversius. Aquest suposat “graffitero” de Bristol (ciutat d’on es suposa que és Bansky per la quantitat d’obres seves que s’hi troben), es serveix del seu peculiar estil urbà per proposar visions alternatives del món que sovint ens arriba a través dels mitjans de comunicació.

Les obres de l’autor presenten de manera irònica l’imaginari capitalista i passen a ser “accions” contra la mentalitat occidental i la seva discriminadora importància a nivell mundial. L’artista ha escampat part del seu imaginari per moltes ciutats d’arreu del món on els seus graffitis han arribat a aparèixer en guies de viatge, a ser traslladats a exposicions...

La originalitat de l’artista i la poca convencionalitat de les seves obres juntament amb la sagacitat i acidesa del contingut dels seus graffittis són els factors que l’han portat a ser conegut i alhora imitat. Malgrat tot, com a tot creador, ja li han sortit crítics que valoren negativament les seves col·laboracions amb MTV o amb d’altres organitzacions, doncs segons diuen, aquestes desvirtuen l’esperit de la seva obra.

Le "Palais Ideal"

2008-03-02T22:30:00.000-08:00

Avui ha sortit publicada en forma de breu aquesta notícia al dominical de “El País”:

Després d’abandonar l’escola a l’edat de 13 anys, Ferdinand Cheval es va convertir en carter. Mentre realitzava una de les seves entregues al 1879, va ensopegar amb una gran pedra que li va produir una gran fascinació a causa de la seva estranya forma. Des d’aleshores va començar a col·leccionar pedres que trobava durant la seva jornada laboral dia rere dia. Un dia va començar a utilitzar les seves troballes per a construir una estructura enigmàtica i alhora preciosa que va batejar “Palais Ideal”. L'edifici, emplaçat a Grenoble, es va convertir en l’obra de la seva vida i aviat va començar a aplegar pedres amb un carretó i a treballar de nit il·luminat per una làmpada de petroli. L‘elaborat i pintoresc edifici, l’arquitectura del qual recorda l’obra de Dalí i Gaudí, va trigar dècades a ser acabat i els veïns de Cheval es van burlar del seu gran esforç. Va ser sols abans de la seva mort quan Cheval va començar a rebre minsos reconeixements del món de l’art vers la seva obra. Picasso en particular, estava molt impressionat per la seva obra.

Aquesta notícia ens recorda que hi ha persones com Cheval o Justo Gallego (construeix una Catedral a Mejorada del Campo (Madrid), que fou popularitzada a través d’un anunci d’Aquarius) ens fan adonar de dos fets la capacitat d’innovació i superposició de l’home vers grans dificultats i alhora l’anonimat de persones que són i han estat genis i que per escapar de la via marcada, dels formalismes de la nostra societat, han estat rebutjats.

Així era Johan Sebastian Bach:

2008-03-02T20:00:00.000-08:00

La investigadora escocesa Caroline Wilkinson ha elaborat una aproximació digital del rostre del compositor alemany Johan Sebastian Bach (1685-1750) per tal de commemorar el 323º aniversari del naixement del músic.

Wilkinson ha combinat tècniques forenses i digitals per tal d’obtenir una imatge que s’apropi al que va ser el rostre del famós erudit. La investigació ha estat encarregada per la Casa del Museu de Bach a Einsach, ciutat on va néixer i on el dia 21 d’aquest mes s’inaugurarà l’exposició Bach a través del mirall de la medicina. El plat fort de l’exposició serà un bust que mostrarà el rostre reconstruït de Bach en 3D. La mostra també inclou informació sobre les operacions oculars a les que es va sotmetre el compositor i de les diverses dolences que va patir.

La investigadora escocesa ha utilitzat les mateixes tècniques que va fer servir per descobrir les cares de Sant Nicolau i del faraó Tutankamon. Primer va reconstruir la base òssea del crani de Bach per recobrir-la després de cartílags i múscul amb un programa informàtic. A continuació va sotmetre la imatge resultant a un procés de perfeccionament introduint d’altres variables extretes a partir de l’observació de nombrosos retrats del compositor com també de les mesures de la màscara mortuòria del músic. Tot i això, segons Wilkinson el resultat resulta fidel però aproximat, doncs exactament no hi ha cap informació que detalli amb precisió el to de la pell de Bach, de la mateixa manera que se’n desconeix el color d’ulls i cabell.

Sweeney Todd o el sanguinari barber del carrer Fleet

2008-03-01T16:30:00.002-08:00

Sweeney Todd és una pel·lícula que malgrat els seus pros i contres veu de la tradició britànica. El film és una versió del musical d’Stephen Sondheim que a la vegada es va inspirar en els contes de Thomas Prest. Aquest darrer personatge era un autor anglès del segle XIX que escrivia contes de terror amb les notícies que llegia al diari.

L’argument de la pel·lícula prové d’un motiu folklòric antic, doncs algunes de les històries de Prest han adquirit la denominació de llegenda degut a la gran difusió popular que van tenir a la seva època. De la mateixa manera, hi ha varies obres angleses aparegudes des de mitjans del segle XIX, que tenen com a protagonista un barber que comet diversos assassinats. A Sweeney Todd observem la venjança d’un barber, que per refer un conflicte de la joventut i fent ús de les seves navalles, degolla a persones que cometen maldats per arribar finalment al culpable del greuge que va patir anys enrere. Mrs. Lovett, s’encarrega d’ajudar a Todd fent desaparèixer les proves dels seus crims en les empanades de carn que prepara al seu establiment del carrer Fleet, situat just a sota de la barberia.

El film presenta un argument que enganxa i manté distret a l’espectador de principi a fi. Burton utilitza els seus recursos d'escenari i fotografia per crear els móns als que ja ens te habituats, amb molta tenebra i foscor. L’obra de Burton, parteix del musical de Sondheim una obra que segons els crítics està mancada de la intel·ligència textual que caracteritza la majoria de musicals, per aquesta raó el film tampoc no destaca per sobre d'altres obres del mateix gènere. Un altre fet a tenir en compte és la interpretació de Johnny Deep i d’Helena Bonham Carter, que malgrat ser grans actors no destaquen com a cantants, raó per la qual les cançons del musical passen a ser tant grises com la seva escenografia.

En definitiva la música de la pel·lícula presenta defectes, però l'ambient tant típic de les cintes de Burton, aconsegueix pal·liar algunes d’aquestes errades de la mateixa com també ho fa l’argument, que enganxa a l’espectador des del primer moment. Tot i això, cal vigilar les orelles, doncs el film es projecta a un volum ensordidor que dificulta el fet d’escoltar la base instrumental de les cançons en diversos casos.

Hamaika Gara & Betagarri

2008-02-25T19:30:00.000-08:00

Betagarri és un grup ska-rock de Vitoria-Gasteiz que aquest any es consagrarà en el seu 15è any de vida. La banda prepara una nova recopilació de cançons amb un directe i una gira per celebrar l’aniversari.

Tot i això cal parar esment al darrer treball, el vuitè àlbum de la banda que es una barreja dels ingredients que caracteritzen la trajectòria que el grup ha portat sobre els escenaris. La revifalla de la secció de metalls és l’element que més caracteritza el disc.

Hamaika Gara, “Som onze” presenta lletres de compromís. Escoltant algunes de les cançons del disc podem observar aquesta vocació de denúncia de la injustícia. Els problemes humans, el conflicte polític i social o el camí cap a la pau són alguns dels temes que trobem a les catorze cançons, que no obvien el fet d’acostar-se a l’amor i a les emocions, ni la petja que el grup ha deixat en les seves gires internacionals.

El disc és una barreja de reggae i ska amb pinzellades de punk i rock. Per tal de reconèixer la importància del públic català al treball hi ha dos temes la nostra llengua: “Un poble viu” i “No hi som tots”. De la mateixa manera, com ja és habitual, també hi ha una cançó en castellà “Sin ti”, recomanable per l’energia que transmet.

Segons Inñaki Ortiz de Villalba, cantant del grup, “És el disc més madur que hem fet”. Iñaki afirma que des del primer segon del primer tema, Aske naizela amestu dut, es comprova que la intensitat del grup es manté en alça i que no ha decaigut després del seu darrer treball Zuzenena. El disc és al mercat des de finals del 2006 i presenta una estètica original basada en un equip de fútbol. Ara falta esperar que la gira i el recopilatori que en surti segueixin consagrant aquest grup com un referent el l’ska basc.

Inauguració S.A.C

2008-02-20T12:00:00.000-08:00

Avui dia 20 de febrer de 2007, serà recordat per dues grans fites l’arribada de l’AVE a Barcelona i per la inauguració del S.A.C: Seu Amateur de Cultura, on setmana rere setmana es penjaran algunes de les propostes culturals més atractives del Principat. D’aquesta manera, els amants del cine, l’art, el teatre, la música... teniu en aquest blog una visió personal i amateur de la cultura per apropar-vos-hi d’una manera didàctica i original sense informacions enrevessades que porten al desànim i a la confusió, així doncs:

Benvinguts al S.A.C !!